UNITS ENTRE PARAULES 8

SETÈ CAPÍTOL

— Estàs segur de tot això Marcos? —l'home va deixar la beguda sobre la taula i amb un sospir va tornar a fullejar els papers que es trobaven davant d'ell.

No havia tingut cap opció. Raül era l'única persona dins d'aquell món de plena confiança, el periodisme. Era l'única cosa que se m'havia ocorregut, no tenia més idees. Si aconseguia que aquells informes arribessin a revelar-se al públic, ja no hauria de callar mai més. Podrien protegir-me, podríem tractar de defensar-nos d'allò que estava per venir. Mentre llegia tots els papers una sensació indescriptible esglaiava la meva ànima, notava els batecs del meu cor copejant el meu pit, amenaçant amb escapar.

— Tot el que t'he comptat és cert. Saps que sé distingir entre la realitat i la ficció. Vaig veure com aquells policies assassinaven a l'alcalde. Jo he aconseguit aquests documents del seu propi despatx. Tinc imaginació, però no d'aquest estil. Mai hauria arribat a intentar crear aquesta història. I ho saps.

Va tornar a sospirar. Estava dubtant, ho veia en la seva mirada. Però també sabia que ho publicaria. Allò era una notícia de primera, no hi havia ningú que la tingués, era una exclusiva. I era seva.

— Et crec Marcos... Però saps que això és material molt sensible. La gent està molt alterada amb tot el tema de l'alcalde i els assassinats dels rodamons... I ara m'estàs connectant tots dos successos a més de ficar un atac pròxim. I, si no m'equivoco, segons els teus papers i les dades que hi ha aquí escrits es produiria en unes dues setmanes aproximadament. Una guerra imminent. T'adones que em jugo el coll publicant això?

Un silenci es va instal·lar entre nosaltres. Copejava amb els meus peus en el polit sòl.

Pam, pam, pam, pam.

Mirava un calendari que es trobava penjat en la paret. Sortien fotos de viatges al llarg de tot el món, encara que estava recobert per una fina capa de pols i a punt de caure.

Ens trobàvem en Els Grans Salons, un club privat de Runia. Per sort n’era membre i vaig poder concertar la visita allà amb el periodista. Abans es tractava d'un lloc freqüentat i replet de les persones més influents, la cosa va canviar amb el temps. Ara estava gairebé abandonat, però oferia el millor tracte que podia buscar en aquell instant. Privacitat absoluta.

Raül continuava sospesant les seves opcions. Però jo ho sabia. Anava a acceptar. Van passar uns segons, en els quals el silenci va regnar a la sala on ens trobàvem.

— D'acord. Ho faré. Això és molt gros, i mai m'ho perdonaria si és cert i no faig res per a evitar-ho. Contrastaré fonts i amb sort en uns pocs dies ho publicaré tot en el diari. Posaré la teva història també, però no posaré noms... Això sí, hauràs d'anar amb compte amb aquests policies, t'aconsello que marxis un temps de la ciutat. Organitza una excursió, unes petites vacances, fes el viatge dels teus somnis amb la teva família o la teva parella. On sigui. Et poden enxampar, o si no la guerra aquesta... Si fos tu ho tindria clar. M'aniria xiulant d'aquest lloc avui mateix.

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97