UNITS ENTRE PARAULES 9


VUITÈ CAPÍTOL


El cel era un festival policromàtic. Deixants vermells solcaven el firmament encapotat, mentre que el fum ascendia de les llars i el foc consumia els records i el futur de Runia.
La Guerra havia estat inevitable. Havia aconseguit fugir durant un temps. M'havia allunyat de tot el que m'envoltava, només jo, en solitari. No obstant això, la naturalesa que m'abrigava no va ser suficient per a calmar la meva culpa. M'havien arribat notícies que un exèrcit havia arribat a les portes de la meva llar. Tot el que havia fet era un fracàs.
No sabia per què ho havia fet, però vaig escapar deixant una nota en els fogons a la meva família, ni tan sols em vaig acomiadar de Miriam. Era un covard, ho sabia. Encara que potser no tot estava perdut. Havia anat a una petita casa a la muntanya, una propietat del meu amic Raül. Però no podia aguantar més allà. Anava a tornar. Anava a ajudar el meu poble amb aquella guerra. Ja no em preocupava morir a les mans d'aquells policies, quan milers de persones morien cada dia.
I allà em trobava. Havia tornat. Havia tret el cap del meu amagatall. La meva lluita no havia fet més que començar. Encara que no sabia com fer-ho.


Els meus passos tractaven d'evitar el camí enfangat, però era una tasca gairebé impossible. Era allò o endinsar-me en el bosc sense rumb fixe i sense manera de guiar-me. Preferia tacar-me les botes. Encara que sabia que havia d'anar amb molta de cura, ja que en qualsevol moment podia aparèixer qualsevol persona armada, i jo només portava en el meu poder un tort tronc que em servia de suport en el camí.
Feia dies que el cel havia abandonat el seu característic blau cel, els animals havien abandonat els voltants, i els ocells havia suprimit les seves belles cançons per llargs i apesarats laments. Allò era horrible. No tenia un record de Runia que no fos feliç i plens de vida. Allò xocava amb tot el que sabia on havia viscut.
Esternudi mentre treia un mocador i em netejava. Havia enxampat un refredat en els meus primers dies de trajecte de tornada, per la qual cosa tenia el nas completament tapat, privant-me del meu meravellós sentit de l'olfacte.
El fum cobria fins on arribava la meva vista i de fons escoltava petites detonacions. Com més m'acostava més m'adonava d'una petita característica. Estava nevant. Vaig estendre el meu braç i vaig deixar que acariciessin aquells flocs, feia anys que no nevava. Una petita part meva es va alegrar i va emocionar per allò. Almenys fins que vaig fregar els flocs i la meva mà es va tenyir d'un color fosc com el de la nit. No era neu, era cendra. A partir d'aquell instant no vaig poder evitar fixar-me que en la base dels troncs hi havia monticles d'aquell negre visitant, i el camí va començar a quedar empastifat per ell. La meva cara va quedar repleta de taques i els meus ulls enrogien quan algun es posava en ells.
Ja em faltava poc, en menys d'una hora arribaria al meu destí. Va ser llavors quan unes veus van sorgir del camí més endavant. No ho vaig dubtar, em vaig ajupir i em vaig llançar fora del camí. Per sort, havia caigut en una espècie de rasa coberta per una gran capa d'aquella cendra. El cor martellejava el meu pit, amenaçant de sortir d'ell. M'havia de relaxar. Vaig començar a respirar més lentament fins que vaig aconseguir que el meu cos es calmés. Als segons un escamot de soldats va aparèixer en el camí. Anaven directes cap a on jo em trobava. Vaig deixar escapar una maledicció, si em trobaven allà podia donar-me per mort. Havia estat un estúpid. Hauria d'haver travessat el bosc, hauria estat més segur.
No hi havia dubte, anaven cap a on estava. M'havien vist? Per sort no, en les seves ments tenien altres idees. Només que jo encara no ho sabia. Van parar a escassos metres del meu i van col·locar a unes persones en fila, aquells no eren soldats. Tenien la roba rasa i coberta de greixum. Tots portaven grans sacs i motxilles a vessar.
— Senyor, hem interceptat a un grup que tractava d'escapar... Sembla que tenen bona mercaderia.
Tot seguit uns pocs soldats es van acostar i van començar a requisar diferents articles de les bosses. Roba, cassoles, diners, joies, llibres, menjar... Hi havia una mica de tot. Quan van acabar només els van deixar amb allò que portaven a sobre i amb sort, ja que alguns els havien llevat fins i tot les sabates. Què estaven fent? Allò era denigrant i una falta d'humanitat que escapava de tota comprensió. Per què feien tot allò? Em vaig agitar incòmode en aquella rasa i el meu peu va xocar amb alguna cosa que hi havia sota les cendres. Era tou per a ser una pedra, vaig mirar sota el meu cos i vaig observar que la meva roba estava coberta d'un fosc color. No era de la cendra, era pitjor. Un vermell escarlata cobria tot el meu cos. Enterrat sota els meus peus podia observar cares que m'observaven impassibles, mancades de vida. Eren cossos, centenars, tots ells col·locats en aquella rasa. Era com una fossa comuna.
La meva respiració va tornar a entretallar-se. Estaven morts. Déu meu. Alci la mirada cap al grup que es trobava dempeus davant meu, i en fer-lo un baluern va inundar les meves oïdes. Els meus timpans es van quedar uns instants embriagats per un intens acufen. Havia tancat els ulls, i quan els vaig obrir el temps estava com aturat. Més detonacions s'estaven duent a terme, encara que jo només havia escoltat la primera d'elles. Els cossos van començar a convulsionar-se i van començar a caure sobre el meu aterrit cos. Notava el seu fred alè acompanyat de mort, la seva suor que xopava el meu rostre, i una olor d'excrements i orina va inundar les meves fosses nasals. Era com si el meu olfacte hagués tornat de cop, mostrant-me la crueltat d'aquell lloc, l'olor de la carn descomposta, la podridura... La mort.

Els cossos em van enterrar, sepultant-me entre cendres i morts, mentre la meva respiració s'alterava cada vegada més. La pressió m'estava asfixiant, no podia respirar. A poc a poc la meva visió es va anar ennuvolant, i al cap d'uns pocs segons una profunda foscor em va rescatar d'aquell lloc de tenebres.




Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97

Comentaris

Entrades populars