UNITS ENTRE PARAULES 1
A 'Perduda entre paraules' no parem de renovar-nos! És per això que avui estrenem una nova secció. Aquest cop, comptarem amb la presència d'un nou col·laborador, l'Ivan Alvarado, escriptor i autor del blog literari 'La sombra del cuervo'. L'Ivan s'inicia entre aquestes quatre parets amb 'UNITS ENTRE PARAULES'.
En què consistirà?
Al llarg de la setmana, en l'Instagram del blog podreu deixar les vostres paraules, paraules a l'atzar que serviran de guia pel relat que crearà l'Ivan i que podreu trobar tots els diumenges aquí mateix.
A continuació la primera part del relat que ha creat a través de les vostres paraules.
PRÒLEG
Ho recordo. Ho recordo tot. Jo era com un joglar que recorria i visitava totes les barricades. Una vegada allà els alegrava el dia o almenys ho intentava.
Després de cada batalla acudia a ells, ni tan sols dormia. Hi havia quaranta-quatre refugis que havia de visitar, i no podia deixar pas que aquella malaltia s’estengués per tot el campament. La por.
Albiro cada nit els seus rostres aterrits, les seves mirades gèlides… Jo no sabia lluitar, era un covard. O això pensava en aquells temps. Ara que miro enrere potser penso que era el més intel·ligent.
Sigui com sigui això ara no és important. El que destaca aquí és que jo no estava allà per lluitar. La meva missió era robar. Era el millor lladre que mai hàgiu pogut conèixer. Un lladre capaç de robar allò que ningú vol però del que molt pocs es desprenen. El seu temor més profund.
Era el guardià del silenci. Aquell qui lliurava somriures. Aquell qui ho donava tot i es quedava amb els somnis trencats i els malsons d’un món sencer.
No hi ha ningú aquí. Camino assossegat pel camp on em trobo. Centenars de gira-sols observen el meu lent caminar per les seves terres.
Si no conegués el món on em trobo, podria arribar a dir que sóc al paradís. Però el conec millor que ningú, i puc dir de primera mà que aquesta terra es troba instal·lada en el més profund de l’avern.
Han passat molts anys des de llavors. Una eternitat. No obstant això, la meva ànima mai ha abandonat aquest lloc. És el que té l’amor. Ens encadena i ens esclavitza sense que puguem fer res per evitar-ho.
Tota la meva vida es troba coberta de gira-sols. Tot el que m’ha importat. Els meus germans, els meus companys, els meus ideals, el meu amor… Tot es troba enterrat sota els observadors daurats els quals jo vaig donar a llum.
M’ajupo i agafo un grapat de la càlida sorra que llisca pels meus callosos dits. Tinc por que les meves mans acabin tenyides del característic color escarlata en fer-ho.
No puc evitar plorar amargament. Exactament igual que cada dia de la meva vida. Abans no coneixia el motiu. Eren llàgrimes amb personalitat pròpia. Tanmateix, ara tot ha canviat.
Ho recordo. Ho recordo tot.
Ho recordo. Ho recordo tot. Jo era com un joglar que recorria i visitava totes les barricades. Una vegada allà els alegrava el dia o almenys ho intentava.
Després de cada batalla acudia a ells, ni tan sols dormia. Hi havia quaranta-quatre refugis que havia de visitar, i no podia deixar pas que aquella malaltia s’estengués per tot el campament. La por.
Albiro cada nit els seus rostres aterrits, les seves mirades gèlides… Jo no sabia lluitar, era un covard. O això pensava en aquells temps. Ara que miro enrere potser penso que era el més intel·ligent.
Sigui com sigui això ara no és important. El que destaca aquí és que jo no estava allà per lluitar. La meva missió era robar. Era el millor lladre que mai hàgiu pogut conèixer. Un lladre capaç de robar allò que ningú vol però del que molt pocs es desprenen. El seu temor més profund.
Era el guardià del silenci. Aquell qui lliurava somriures. Aquell qui ho donava tot i es quedava amb els somnis trencats i els malsons d’un món sencer.
No hi ha ningú aquí. Camino assossegat pel camp on em trobo. Centenars de gira-sols observen el meu lent caminar per les seves terres.
Si no conegués el món on em trobo, podria arribar a dir que sóc al paradís. Però el conec millor que ningú, i puc dir de primera mà que aquesta terra es troba instal·lada en el més profund de l’avern.
Han passat molts anys des de llavors. Una eternitat. No obstant això, la meva ànima mai ha abandonat aquest lloc. És el que té l’amor. Ens encadena i ens esclavitza sense que puguem fer res per evitar-ho.
Tota la meva vida es troba coberta de gira-sols. Tot el que m’ha importat. Els meus germans, els meus companys, els meus ideals, el meu amor… Tot es troba enterrat sota els observadors daurats els quals jo vaig donar a llum.
M’ajupo i agafo un grapat de la càlida sorra que llisca pels meus callosos dits. Tinc por que les meves mans acabin tenyides del característic color escarlata en fer-ho.
No puc evitar plorar amargament. Exactament igual que cada dia de la meva vida. Abans no coneixia el motiu. Eren llàgrimes amb personalitat pròpia. Tanmateix, ara tot ha canviat.
Ho recordo. Ho recordo tot.
 |
| Ivan Alvarado @Ivanalvarado97 |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada