UNITS ENTRE PARAULES 3

CAPÍTOL 2

Les botes es van submergir en la freda corrent que dividia la terra. Volia arribar a l'altre costat, així que l'única manera de fer-ho era creuant aquell rierol. Vaig lluitar contra el corrent, el qual amenaçava en arrossegar-me cap a un lloc inexplorat, però vaig aconseguir sortir de la seva presència agafant-me a les branques d'un petit arbre que descansava prop de la seva riba. Per fi havia arribat. En teoria ella ja hauria d'estar allà. Aquesta vegada m'havia retardat jo.

Sí, sens dubte, ella estava aquí. Miriam. Era impossible no veure-la. El seu cabell daurat es bressolava per una tímida ràfega de vent, ocultant-li momentàniament el rostre i provocant un somriure perfecte en les seves belles faccions. Rostre delicat, pòmuls marcats i amb una pell blanquinosa com la fina sorra del mar de Tonm. Els seus ulls, d'un verd maragda hipnòtic amb vetes color crema joguinejant pel seu iris, sempre em va mantenir captiu. Sempre li havien dit que eren únics, inigualables, que mai ningú podria arribar a observar uns ulls tan preciosos com els seus.

- Marcos! Pensava que no venies... Tenia por que arribessis tard i et trobessis amb l'altre amant amb el qual he quedat més tard aquí...

No vaig poder evitar somriure. Sempre deixava caure aquest tipus de bromes. Tenia un humor curiós, diferent, i això m'encantava d'ella.

Em vaig acostar a ella i li vaig apartar amb el dit índex els cabells que se li posaven en els llavis, i els vaig subjectars darrere de la seva orella, inclinant-me suaument sobre ella, deixant que els nostres llavis es freguessin en un primer instant.

A poc a poc el petó es va anar apassionant deixant-me aquell sabor afruitat.

Ens vam tombar sobre un fi pareo en el salvatge sòl del bosc mentre li explicava històries que havia escoltat tota la meva vida en boca de Jesús, i unes altres que, sense ser modest, eren igual o fins i tot més bones. I sí, les havia inventat jo.

El temps va creuar davant de nosaltres efímerament i sense adonar-nos la platejada lluna ens va visitar. Era ja molt tard. Qui anava a pensar que estant amb la persona indicada, quan el cor aconseguia bategar desbocadament d'aquella manera, el temps transcorria de manera tan relativa? Al final seria cert allò que havia escoltat tantes vegades en la meva vida. L'amor era el poder, l'emoció o sentiment més poderós de l'univers. I amb ell es podia arribar a realitzar coses inimaginables. En aquell precís instant jo estava començant a creure-m’ho.

Mirant enrere, podria arribar a dir que aquest va ser un dels moments més bonics de la meva vida. Era una època on tot brillava prometedorament.

Troç d’ingenu...

No tenia ni idea del que estava a punt d'arribar, ni de les conseqüències que implicaria en la meva vida, sacsant-me violentament cap a un innegable destí. Ximple de mi. Hauria d'haver sabut que tot acaba, tant les coses bones, com les dolentes.

Vam tornar sense pressa, i em vaig acomiadar d'ella a la porta de casa seva. Les llums del poble estaven apagades, i tot estava sumit en un dens somni. Només els nostres petons i riures amenaçaven en trencar aquella calma, i era per això que ens costava tant parar. Ens vam separar amb un somriure en el rostre però amb un indici de tristesa en les nostres mirades.

- Adéu petitona - vaig pronunciar fent-li un últim petó-. Bona nit.

Jo vivia en l'altra punta de Runia, el nostre poble, però no tenia gens de pressa. Només hi havia un petit inconvenient. El meu estómac. Rugia voraçment, ja que no havia pogut emportar-me res per a menjar. Tenia una gana de mil dimonis, així que vaig estrènyer el pas.

Ja em faltava poc quan vaig escoltar unes veus en un carreró. Era molt tard, qui podria arribar a ser? Haig d'admetre que tinc un defecte gegantesc: la curiositat. No puc soportar quedar-me amb incògnites, em posa nerviós. Així que, com suposareu, vaig anar a investigar de qui es tractava.

El primer que em va alarmar va ser aquell sanglot, després quan vaig girar un carrer i em vaig topar amb tres figures, dues dempeus i un agenollat, la meva sensació que alguna cosa anava malament no va anar sinó en augment. Què estava passant? Per precaució em vaig quedar a la cantonada, ocult per les ombres, fonent-me en elles, observant.

- Si us plau, no ho feu. No és culpa meva, i sé que tampoc vostra. Això s’escapa de les nostres mans. No podem fer res. Tingueu misericòrdia per la meva. Jo només vull dormir a les nits al costat de la meva dona i els meus fills, que ells estiguin fora de perill.

Les llàgrimes solcaven el seu rostre, que es fregava amb força. Un moment... Jo el coneixia. Era l'alcalde. Ignasi Duelas. Allò no tenia sentit, què estava passant?

- Deixeu-me ajudar-vos. Si us plau, si no fem res, serà la fi. Ens erradicaran brutalment -mentre parlava un dels homes que em girava l'esquena es va posar darrere d'ell, deixant al descobert un rostre creuat per una rosàcia cicatriu-. Deixeu que faci el meu treball, si no serà inevitable, està a punt d'esclatar. Serà una guerra terri…

No va poder acabar la frase. Aquell home amb el rostre desfigurat havia tret una afilada navalla, i en un tancar i obrir d'ulls li havia tallat el coll. La sang rajava de la ferida, xopant la seva camisa blanca. Abans que la seva ànima abandonés el seu cos, els seus suplicants ulls es van quedar fixos en mi. M'estava veient. Em suplicava. Però jo era incapaç de moure'm. El meu cos no responia. Un crit amenaçava en sorgir de la meva gola, però no tenia forces per a conjurar-lo. No obstant això, les llàgrimes sí que van rajar dels meus ulls a dolls, banyant el meu rostre al complet. No podia aturar-les.

L'assassí va netejar la fulla en la camisa de l’Ignasi i la va guardar mentre aquesta centellejava davant la freda llum de la lluna.

Van agafar el cadàver entre els dos sense pronunciar ni una sola paraula. No havien parlat res des que jo havia arribat.

Igual que a la tarda el temps havia avançat devorant les hores, en aquell instant va decidir equilibrar la balança. Realment no sé quanta estona vaig estar allà dempeus parat, encara que, per a la meva jove ment van ser hores.

Per sort, les cames van tornar a funcionar-me al cap d'una estona, i vaig anar retornar el camí cap a casa sense abandonar la mirada aterrida mentre en la meva ment escoltava repetidament una mateixa paraula.

Guerra.

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97