UNITS ENTRE PARAULES 4

TERCER CAPÍTOL 

Tenia la mirada fixa en el rellotge que penjava en la paret. Segur que anava malament, n’estava convençut. No era normal que aquelles agulles llisquessin tan lentament sobre els números de color negre que es trobaven estampats en l'objecte.

Tic, tac.

Tic, tac.

Tic, tac.

Portava esperant en aquella sala més de tres quarts d'hora, per què trigaven tant? No havia pogut dormir res aquella nit. M'assaltava la imatge de l'assassinat, una vegada i una altra. No aconseguia apartar-la de la meva ment.

Així doncs vaig sortir de casa abans que ningú es despertés. No em pregunteu, però em feia paüra relatar allò que havia succeït a la meva família. Tenia por de trencar-me davant d’ells... i també m'espantava que no em fessin cas. El meu pare m'hauria mirat amb ulls vidriosos mentre escurava el líquid que quedava a l'ampolla, i la meva mare ajupiria el cap sense mirar-me als ulls.

- Una altra historieta d'un dels teus llibres? Deixa't de ximpleries i fes una cosa productiva per a aquesta família.

Hauria estat alguna cosa semblant a aquella situació, així que vaig decidir actuar pel meu compte, i em vaig dirigir a la comissària a declarar el que havia presenciat.
I aquí em trobava esperant.

Tic, tac.

Tic, tac.

La porta que es trobava darrere es va obrir sense previ avís. Ja era hora.

- Premi! Aquí tenim al misteriós noi que explica contes. Assassinat? Sembla que algú ha estat molt de temps entre novel·les negres i les històries d'aquest pobre rodamón que li encanta a les criatures, no creus Raymon?

Com a resposta només vaig arribar a escoltar unes silencioses passes darrere meu. Un d'ells va posar la mà sobre la meva espatlla i es va inclinar sobre mi. Notava el seu alè all meu coll. Quina mena de policies eren aquells?

El que havia parlat va seure a l'altre costat de la taula amb un ampli somriure en el rostre.

- Hi ha molts radicals avui en dia pels carrers, molts grups extremistes que es prenen la llei per la seva mà. Jutges i botxins. La cosa és que sabem que tot és mentida, són només unes criatures que juguen a ser adults. Uns mentiders. No seràs un d'ells, veritat? Perquè com ens assabentem que estàs jugant amb nosaltres, et farem fora d'aquí amb una puntada.

- No utilitzis eufemismes Marlow -l'home que encara es trobava darrere meu va pressionar encara més la mà sobre les meves espatlles. La seva veu era greu i rasposa, lluny de ser agradable-. Com ens assabentem que juga amb nosaltres, jo mateix m'encarregués de destrossar-li el cul a puntades i tindrà sort de sortir amb les extremitats senceres de la meva comissària.

Va deixar de pressionar-me i va caminar lentament fins a col·locar-se al costat del seu company. Va ser en aquest precís instant quan em vaig quedar gelat. El tal Raymon tenia una gegantesca cicatriu que li solcava el rostre. Un rostre que feia hores que no podia oblidar.

Portava una bossa de roba penjant d'un costat, la qual va deixar a terra. Es va inclinar amb un sospir i va treure d'ella una petita cistella repleta de maduixes.

- Vols? -vaig aconseguir negar amb el cap.

Raymon va agafar una de les més grans i va començar a mastegar-la mostrant unes groguenques dents, deixant que el suc rosaci degotés sobre el meu rostre mentre parlava.

- Tots hem estat joves i hem volgut cridar l'atenció. En Marlow i jo érem com tu -va agafar una altra maduixa i va continuar parlant amb la boca plena-. L'única cosa que ens diferencia és que érem molt més intel·ligents. En l'hipotètic cas que haguéssim presenciat un assassinat, mai se'ns hauria acudit explicar-ho... Si han matat a una persona amb tant poder, què els impediria matar-nos a nosaltres?

Una esgarrifança em va recórrer l'esquena. Tenia el cos gelat i, no obstant això, no parava de suar. Era incapaç de respondre.

- Però -va prosseguir amb una altra maduixa entre els seus llavis- tens pinta de ser un noi intel·ligent. O això crec almenys. Tens molta imaginació, això és innegable, t'anirà bé en el futur. Però si estàs convençut del que vas veure... Això ja és decisió teva. No ens enfadarem si ens expliques la veritat, que és una invenció, producte de la teva imaginació. Ho gravarem tot, resoldrem aquí l'assumpte amb una encaixada, un somriure i la promesa de no tornar a repetir-ho.

- I bé? Quina és la veritat? -Marlow em va mirar fixament.

Tenia els seus punys tancats i podia veure els seus artells blanquinosos. No tenia dubtes. Eren ells. Havien matat a l'alcalde. I eren policies, els protectors de les nostres llars, no podia lluitar contra ells. Estava ficat en un bon embolic.

Jo sabia que ells eren els assassins. Ells sabien que jo ho sabia. Quan sortís d'allà em buscarien, em trobarien...

Havia vist massa. Havia parlat massa. En aquell instant la meva ment funcionava com una màquina de vapor a ple rendiment. Vaig arribar a una innegable conclusió. Només tenia una escapatòria. Havia d’explicar una història diferent, que fos tan creïble que ells mateixos la prenguessin com a certa.

- Ho sento... -la meva ment no parava de crear i rebutjar històries, tractant de trobar l'adequada-. No m'he inventat la història de l'assassinat. Ahir vaig quedar durant tota la tarda i bona part de la nit amb Miriam Atson, la filla del comerciant. Poden preguntar-li a ella si volen. A mitjanit aproximadament, em vaig acomiadar d’ella a casa seva i vaig tornar caminant a la meva. La cosa és... que quan ja em trobava a prop vaig sentir xiuxiuejos, com una discussió. Em vaig acostar a veure de què es tractava. Veuran, el mes passat van entrar a robar la vaixella de la senyora Gràcia i volia comprovar que no estaven tornant a actuar aquells malfactors.

Bé. Ho estava aconseguint. Era el poder dels detalls. S'avorrien, només volien conèixer la part important, saber si els havia vist i podia identificar-los. Així que tractava de treure-li importància a aquella part de la història, tractant que fos un detall insignificant. Només així, aconsseguiria que creguessin aquella versió.

- Així doncs, allà em trobava, de nit i tractant de desemmascarar a aquells lladres. Com poden observar sóc tot un heroi. No obstant això, em vaig trobar amb una situació molt diferent -vaig deixar escapar un petit somriure-. Eren dos borratxos. Dos indigents amb escasses pertinences que tractaven d'escalfar-se els ossos amb una ampolla de vi barat. Discutien per ella. Em vaig acostar a ells i vaig escoltar atentament. Parlaven de voler oblidar alguna cosa que havien vist. Una escena que els hi havia marcat. Quatre homes donant una pallissa a un individu, l'alcalde, matant-lo a cops i portant-lo més tard a ròssec entre riures. Al principi no els vaig creure, pensava que es tractava de deliris a causa de l'alcohol. Però després vaig pensar, i si que m'equivocava? El seu fill Gabriel va a la meva classe, no em cau malament, una mica avorrit, però és maco. Em feia por pensar en si de debò li havia succeït alguna cosa al seu pare... Així que... aquí estic.

Havia acabat. Aquella era la història. Podria haver estat més pesat. Faltaven detalls, no la veia creïble. M'havien enxampat, i ja no hi havia tornada enrere. No podia retractar-me i explicar una altra història, seria encara pitjor. No havia estat una bona història, havia d'aprendre tant...

En Raymon va mastegar una altra maduixa mentre es passava la llengua entre les dents i mirava a Marlow, m'estava entrant angoixa només amb veure-ho. Segurament d'aquí procedeix el meu rebuig cap a les maduixes i el malestar que em produeixen des de llavors.

- Ja deia jo... La gent sense sostre cada vegada està pitjor. Caldria fer alguna cosa amb ells. No saps la quantitat de persones que vénen a comissària per culpa d'ells, i no m'estranyaria que aquests lladres que ens has comentat abans, siguin algunes d'aquestes bèsties que ronden entre nosaltres. Has fet bé venint aquí a explicar-nos-ho. Ara nosaltres ens encarregarem.

Es van mirar entre ells i em va semblar detectar un sospir per part de tots dos. Havia funcionat? No estava segur. En Raymon va assentir, era com si estiguessin parlant entre ells amb tan sols mirar-se.

- Doncs sí, cal trobar a aquestes persones per tal d'esbrinar si de debò l'alcalde necessita ajuda o si van ser deliris d'aquelles persones. No podem deixar que aquesta classe de rumors s'estenguin sense més. Gràcies per confiar en nosaltres, farem tot el possible per solucionar tot aquest assumpte. Un plaer comptar amb vostè senyor Nalsan.

Vaig sortir de la comissària. Tenia ganes de córrer, de fugir d'allà, plorar, cridar, però vaig aconseguir mantenir la calma. Allò formava part de la història. Era el punt final, el fermall d'or. Si ho aconseguia, no tindrien dubtes d'ella.

Així que em vaig acomiadar d'ells amb una forta encaixada, tenia les mans xopes.  En Raymon va ser l'últim dels dos i es va quedar uns instants aferrat a mi, observant-me, analitzant-me. No em creia. Ell sabia la veritat. La seva cicatriu brillava pel reflex del Sol, de prop era encara més horrible. Vinga Marcos, vaig pensar, era la meva última actuació. Havia de ser fort.

- Moltes gràcies agents. Estic més tranquil amb gent com vostès protegint els carrers, i no dubtin en contactar amb mi si sorgeix qualsevol pregunta.

Vaig aconseguir esbossar un somriure i vaig marxar amb pas lent, calmat. Primer una cama, després l’altra. No havia de tremolar. Havia de semblar indiferent. Ho estava aconseguint.

Vaig arribar a casa meva i al tancar la porta de la meva habitació em vaig soterrar sota els llençols i vaig plorar com un nounat.

Tenia por, molta de por, i no sabia que fer per a solucionar-ho. Allò em superava. Entre tremolors i llàgrimes em vaig quedar adormit, submergint-me en un profund somni replet d'ombres, assassinats i el so d'un rellotge de fons, com si hi hagués un compte enrere del qual no estava informat.

Tic, tac.

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97