UNITS ENTRE PARAULES 2

23 ANYS ABANS

Eren anys antics. Molt poca gent pot arribar a relatar històries com les meves, perquè en molt pocs llocs ha arribat a sobreviure aquesta informació. És tan desconeguda, aquesta història, que fins i tot està a punt de travessar la frontera de llegenda cap a l’oblit.

L'ancià es trobava envoltat d'un cor de curiosos nens. Tots ells d'edat dispar tenien el mateix rostre atent amb aquella mirada fixa repleta d'innocència. Jesús, l'home més ancià del nostre poble, tenia aquest do. Sabia explicar les històries com ningú, fins i tot quan no valien res. Sabia atrapar-te entre les seves paraules i allunyar-te del món que t'envoltava.

Es trobava dempeus sobre l'empedrat de la plaça major agitant els seus braços d'un costat a l'altre, modulant el seu to de veu i fent ganyotes amb el seu rostre. Un podia observar com ho gaudia veritablement. Era el seu treball i la seva propina era veure somriure a totes aquelles criatures que observaven amb ulls voraços, atents a la història.

Jo ja era gran, tot un home. O almenys això creia en aquells dies. Que equivocat estava... Tenia dinou anys acabats de fer. I sí, no tenia edat per a allò, ho sabia. Encara així no podia evitar-ho. M'encantava l'art i l'emoció amb la qual transmetia aquelles històries, fins i tot podia arribar a sentir que em feien més persona, que obrien les portes del meu cor i em permetien sentir realment allò que m'envoltava. Em feia sentir viu.

Vaig continuar agitant amb la canya de colors la dolça orxata que descansava en una de les taules de roure de la cafeteria mentre observava atentament a aquell home.

- Res era com ara. Tot allò que coneixeu o creieu saber és erroni. La naturalesa està invertida, o almenys una bona part d'ella. Hi ha molts exemples, i milers d'històries, però la que més m'aterreix avui dia és, sens dubte, la del Pare i els seus dos fills. Ynk, el Pare, l'Univers, té una multitud de fills repartits pel cosmos, però dos dels més importants són el foc i l'aigua. Abans ells no eren germans, ni de bon tros, eren un mateix ésser. El seu nom era Fen, i era el més bell que hàgiu pogut imaginar, creieu-me. Fen tenia molt de poder. Els mars de foc abastaven el món sencer, i les flamarades tentaculars d'aigua habitaven en les llars de totes les famílies. Tots dos es barrejaven creant un espiral de colors que evocaven imatges de la pura divinitat.

Jesús va alçar els seus braços al cel i d'ells va sorgir una flamarada blava amb tocs ataronjats, eren aquells trucs els que feien que el seu públic mai es cansés. La flama es va anar descomponent en fum, creant un núvol sobre ells que va començar a escopir unes gotes de pluja vermelloses. Tenia sempre un as a la màniga, i mai millor dit. Sempre que feia aquests trucs no podia evitar somriure, ja que no feia molts anys jo em trobava entre aquells nois, observant i creient que el món era màgic i ple de meravelles. Que equivocat estava, sempre hi havia una explicació. Sempre. Encara que mai m’havia revelat el misteri de la pluja de colors… Aquest ancià sempre tenia misteris.

- Fen controlava el món sencer. Així que va pensar que si tenia tant poder, per què no era ell aquell que controlava el regne en el qual es trobava? Va ser així com va decidir desobeir les seves tasques i es va alçar contra el seu pare, l'univers. Va ser un greu error. Ynk tenia un poder inimaginable que abastava més enllà dels pensaments propis, així que per usurpadors, i per desobeir-lo, els va castigar de la forma més terrible que se li va ocórrer.

Va observar amb mirada calmada als seus joves espectadors, que esperaven ansiosament el desenllaç. Va estendre totes dues mans cap endavant amb un lleuger tremolor a causa de l'edat. Les palmes miraven cap al cel, saludant al Sol que també era un espectador de l'obra que estava recreant. Va inspirar profundament, i de cop, va començar a tossir copiosament, encongint-se sobre si mateix. Després d'uns segons d'espera, es va recompondre i va prosseguir. De la seva mà esquerra va néixer una petita flama, mentre que a la seva mà dreta una minúscula gota d'aigua levitava sobre la seva encallida mà.

- Tots dos eren un. El seu càstig? El seu càstig va ser la separació, una última caricia, un últim adéu. Ja no serien mai més el mateix, s'acabaven de convertir en el que avui coneixem com dos dels elements de la naturalesa. L'aigua i el foc. Ynk era molt llest, gairebé tant com venjatiu, així que a més els va maleir i va pronunciar un encanteri terrible. Mai tornarien a trobar-se junts. Si tots dos es topaven, els seus poders lluitarien entre ells fins a consumir i acabar amb l'altre. Mai més podrien abraçar-se de nou.

- Què podem aprendre d'aquesta història, fills? -va alçar una cella analitzant-los-. Ningú?

- Què hem de provar d'ajuntar el foc i l'aigua per a ajudar-los? -va dir tímidament una nena de fosc cabell.

- Oh, no, ni molt menys petita Alícia. Millor que deixis que el foc t'escalfi a les nits, i que l'aigua t'alimenti i et netegi. És millor no jugar amb ells ni molestar-los, s'enfaden amb facilitat -li va picar un ull i va continuar mirant a la recerca de més respostes-. Algú més? La resposta és molt senzilla. Mai desobeïu o us rebel·leu contra els vostres pares, si no es poden enfadar i us separaran el vostre nas de la cara per sempre.

Va començar a riure estrepitosament, deixant que alguna llàgrima solqués el seu rostre. Havia conclòs la seva història amb el que ell considerava una sàvia lliçó. Típic. En veure que havia acabat van començar a marxar-se amb mirada perduda. Vaig somriure, reprimint una rialla en veure fins i tot alguns pocs que anaven corrent als seus pares, abraçant-los i mirant-los amb una barreja d'adoració i temor.

Em vaig acabar l'orxata, deixant propina sobre la taula, i em vaig dirigir a Jesús, que s'havia assegut en el sòl empedrat on moments havia treballat. S'observava el palmell de la mà esquerra amb una ganyota de dolor en el rostre. Fins i tot des de lluny podia veure la butllofa que tenia.

- Aquesta estúpida màquina està igual de vella que jo. Hauria de canviar-la per una altra, sempre m'acaba socarrant la mà.

La màquina. Recordo quan em va explicar com funcionava, uns pocs anys enrere. Jo era un nen que encara creia que utilitzava màgia i encanteris. No obstant això, només es tractava d'un motor que per uns tubs que s'estenien sota els seus braços, exhalaven gas, i per l'altre aire. Era així que quan fingia un atac de tos, se les arreglava per a encendre amb un altre mecanisme una espurna que donava lloc a la flama de foc, i per l'altre costat mantenia estàtica la petita gota d'aigua. Havia perfeccionat el mecanisme milers de vegades. Encara recordava la vegada que ens va ruixar a tots d'aigua, o el dia en què es va prendre la màniga del seu abric.

- Ja estàs vell per a aquests espectacles, hauries de dedicar-te a escriure contes per a nens o a la poesia. No creus?

- Escriure? Bah, això ja no és per a mi. Realment, crec que mai ho ha estat. Sóc un home d'acció. Necessito estar envoltat de gent, veure el que pensen, fer-los riure, endur-me les seves pors... almenys per uns pocs minuts o, fins i tot, unes hores. Escriure és un acte solitari en el qual només participa una persona, l'escriptor. És cert que pot arribar a oferir uns resultats similars. Però el treball d'un compte contes marca la diferència, no? Sé que m'entens millor que ningú. Per alguna cosa sóc el teu mestre.

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97