UNITS ENTRE PARAULES 5

QUART CAPÍTOL

Era el gran festival de Runia. La gran festa del poble, plena d'espectacles, actuacions d'allò més variats, números de màgia, concursos de lletres... Realment l'havia trobat a faltar.

Feia un parell de setmanes de l'ocorregut a la comissaria i necessitava algun tipus de distracció, el que fos. Així doncs, allò em venia com a anell al dit. Vaig deixar que el meu cos es perdés entre els llocs i el meu subconscient em va agafar de la mà i em va guiar. No havia de pensar, era just el que volia.

Vaig passar prop d'un circ d'animals, els quals m'observaven amb rostre apesarat. Em va impactar especialment la profunda mirada d'un dels cavalls, el qual tenia un pelatge gris que apuntava al fet que en un passat havia arribat a ser d'un blanc intens. Aquells ulls cridaven desesperats que algú l'ajudés, pertanyien a un cos malaltís i ferit que havia arribat a suportar una multitud de maltractaments. L'única cosa que vaig fer va ser ajupir la mirada i fugir d'aquell infern amb la vergonya, trepitjant-me els talons.

Vaig continuar avançant sense rumb fix. Tractava de distreure la meva ment, però era inútil. Tot tornava al mateix tema. L'assassinat.

El fill de l'alcalde, Gabriel, cada dia estava més preocupat. El seu pare havia desaparegut de la nit al dia sense deixar cap rastre, s'havia esfumat. Jo, i només jo, sabia el que havia

passat. A part dels seus assassins, clar. Però no podia fer res, si no m'estaria condemnant a morir.

Vaig arribar davant una multitud. Allò era nou, què estava passant? Em vaig acostar i em vaig endinsar en la gentada empenyent suaument als qui m'envoltaven. Sentia crits de protesta, persones assentint seriosament, i molts arrufant les celles i amb mirada enfadada. Uns metres més endavant es trobava un home en una estrada al qual vaig reconèixer a l'instant. Jesús. Estaria donant una de les seves xerrades? Allò era curiós, ja que normalment el públic de l'ancià era més juvenil i, no obstant això, en aquell moment eren de mitjana edat en la seva majoria.

- Ja en van quaranta-quatre! Això no pot seguir així -Jesús exhalava paraules plenes d'odi. Fins a aquell instant mai li havia vist així-. Quaranta-quatre companys, amics, germans... Tots ells morts! I què fa el govern? Això de sempre, res. Cada dia que passa, apareix un nou amic mort, i ningú es digna a fer res. Sabeu per què? Jo us ho diré. Els bruts diners que corromp totes les ànimes. Som pobres, sense sostre, rodamons, la paria d'aquest estat corrupte. Desapareix l'alcalde un dia i una ona d'assassinats inunda els nostres carrers i ningú fa ressò d'això. Coincidència? No ho crec. Estic fart! Qui sap si el següent en desaparèixer seré jo? No podem quedar-nos de braços plegats, hem de lluitar. Lluitar!

Assassinats? La pell se'm va gelar. I a poc a poc les peces d'un trencaclosques van començar a quadrar, mostrant-me aquells matisos d'un quadre molt més gran del que m'imaginava. L'alcalde havia estat assassinat, i després de la meva declaració en la comissaria sobre els dos rodamons que havien estat testimonis, algú havia estat silenciant-los. Ells. Allò era per la meva culpa.

Què era allò que tractaven d'ocultar amb tanta cura? Valia la pena tot aquest nombre de morts? Alguna cosa se m'estava escapant...

Però, què era?

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97