UNITS ENTRE PARAULES 7

SISÈ CAPÍTOL

Una densa capa de nit s'estenia sobre mi. La meva respiració amenaçava amb trencar l'encanteri que sobrevolava la ciutat amb el seu silenci. Tot estava adormit, igual que aquella nit que em va canviar la vida. L'assassinat. Per això estava aquí. Havia de fer-ho. Havia tingut un debat intern feia unes hores. Valia la pena? Al final la resposta havia estat afirmativa. Necessitava respostes per a poder seguir cap endavant.

Així que allà em trobava. Amagat entre els matolls d'aquella casa. Una lleu aroma a roses envaïa les meves fosses nasals, el jardí estava replet de belles flors. Roses, Gessamins, Orquídies, Tulipes, Lliris... A la mare de Gabriel li encantaven, i era per això que tenia tants tipus de flors a casa seva. Les estudiava, les observava i s'emocionava només amb veure-les. Era una curiosa passió.

Era el moment. Vaig avançar cap a la porta ajupit amb les ombres del meu costat. Eren les meves aliades, les meves amigues. Ningú m'observava. Havia aconseguit infiltrar-me per un buit que hi havia a la tanca que havia passat desapercebut pels guàrdies de seguretat, així que no havia tingut cap problema. Dins no sabia el que em trobaria. Allò m'aterria, però d'altra banda també m'impulsava a seguir cap endavant. Era l'emoció.

Les portes estaven tancades amb clau. Totes. Maleït sigui. Vaig continuar provant. No vaig tenir sort. Ara què? Les finestres. Vaig començar a provar-les. Una per una. I vaig trobar que una d'elles es va obrir amb un cruixit. Era bastant estreta, però per sort, en aquells dies, era bastant prim. Em vaig colar per ella intentant fer el mínim soroll possible. Encara no m'ho creia. Estava dins.

Em trobava en una espècie de magatzem de conserves. Tot estava ple de menjar enllaunat, verdures fresques, carn penjada plena de sal. Era el rebost de la casa. Vaig sortir d'allà i per poc no m'ensopego amb un extintor que hi havia en el sòl. Si hagués arribat a caure, hauria organitzat un rebombori increïble aixecant a tota la casa a l'instant.

Era a la cuina, la qual estava potes enlaire. No havien netejat res del sopar, per la qual cosa vaig poder observar totes les sobres. En un dels plats hi havia un tac sense tocar. Estava ple d'alvocat, verdures fresques, salsa de tomàquet, blat de moro... Una delícia. No em jutgeu, però els nervis em fan passar molta fam. I allò ho anaven a llençar, així que no ho vaig dubtar i m'ho vaig menjar d'un mos. Estava deliciós. Una mica fred, però no em podia queixar a la cuinera.

Per sort es deixaven una multitud d'espelmes pels passadissos de la casa. És un bon mètode per si vols que entrin lladres i puguin moure's sense problema. Ho recomano.

En moltes conferències i entrevistes havia vist fotografies del despatx de l'alcalde, i fins i tot una vegada havia estat allà per fer un treball de l'escola al costat del Gabriel. Havíem quedat a casa seva, per la qual cosa me la va ensenyar, per això sabia moure'm tan bé i coneixia el recorregut. Sempre he tingut sort. És un do.

La porta estava tancada. Em vaig acostar a ella i la vaig obrir sigil·losament. Em vaig introduir al despatx i vaig tornar a tancar-la després de mi. Quan vaig escoltar el so de la porta en tancar-se vaig deixar escapar un sospir. Estava dins. Ara només em faltava trobar informació. Si és que hi havia alguna cosa.

Vaig buscar per tots costats. Pel seu escriptori, els calaixos, els armaris... No hi havia res. Tot eren assumptes oficials de reformes, les pròximes votacions per l’alcaldia, discursos, esdeveniments... Res que em semblés important. Potser no hi havia res. Podria ser que degués diners a algú i per això li matessin. Tenia sentit.

Un soroll. Hi havia algú al passadís. Algú s'havia aixecat. Tenia problemes. Vaig mirar a mi al voltant sense saber què fer. No em podia amagar en cap lloc, m'anaven a enxampar. Les cortines. Hi havia unes gruixudes cortines amb sanefes en una de les parets. Vaig anar corrent a elles i em vaig amagar darrere amb la respiració agitada. Si em trobessin allà dins farien moltes preguntes. Masses. Vaig esperar parant esment. Els passos van creuar de llarg de l'habitació i es van perdre a la llunyania. Algú hauria d'anar al servei segurament. Vaig sospirar d'alleujament.

Vaig sortir de darrere de les cortines, quedant-se una d'elles enrotllada al meu braç i tirant-la del penjador. Vaig tenir sort i la vaig aferrar a l'aire abans que caigués a terra. S'havia despenjat la barra metàl·lica, caient les dues cortines sobre mi. Era un maldestre. Com les podia penjar ara? Vaig alçar la barra metàl·lica i en fer-ho vaig escoltar un so al seu interior. No estava buida. Hi havia alguna cosa dins. Vaig arrufar les celles i vaig llevar un embellidor d'un dels costats i vaig inclinar l'objecte. Uns papers enrotllats van sortir. Bingo!

No tenia temps de quedar-me allà, ho havia gastat i en qualsevol moment podien despertar-se. Així que em vaig guardar aquells papers, i vaig intentar deixar tot com estava. Haig d'admetre que em va costar més del normal tornar a deixar les cortines en el seu lloc, però al final ho vaig aconseguir. Potser aquells papers no eren res important, però si estaven ocults allà a dalt era per alguna cosa. Així que necessitava llegir-los amb atenció i assegurança.

Vaig tornar al rebost i em vaig dirigir a la finestra de nou. Pel camí vaig agafar una ampolla de vi d'una bona casa. Tenien moltes i no anaven a trobar a faltar una d'elles, en canvi jo ho gaudiria millor que ningú. Tenien la meva paraula.

No va haver-hi complicacions en la fugida de la casa. Ara ho penso i vaig tenir molta sort, massa. En qualsevol instant podrien haver-me enxampat. Per sort no va anar així.

Clar que eren importants. Estava en el meu escriptori amb tots els papers davant meu amb una copa de vi al seu costat. Hi havia molta informació. Massa. Aquelles fulles parlaven de situacions de conflicte, de corrupció, de guerra.

Fora de les nostres muralles i llars una guerra silenciosa s'estava duent a terme. Molta gent estava morint i ningú ho sabia. Quan les ciutats estaven afeblides un exèrcit sorgit de les boires atacava i ho reduïa tot a cendres. Hi havia uns papers plens de sang, eren informes, on un comandant informava de tots els moviments d'aquest exèrcit, els seus plans, i els seus següents objectius. Runia. Anaven per nosaltres. Érem el següent objectiu.

L'alcalde havia descobert aquells documents, i havia tractat d'idear un pla de defensa. Havia intentat ajudar des del silenci. Però havia tingut un problema. Les votacions podien fer que canviés l'alcalde, i tot el seu pla i les seves idees no les hauria pogut dur a terme. L'havien intentat comprar, però ell es va negar. Tenia por que poguessin comprar a un altre alcalde si pujava al poder. Només ell podia fer això. Necessitava tots els vots possibles. Ara allò de poc servia. L'havien matat. Algú volia que aquell exèrcit arribés a les nostres cases. Algú buscava alguna cosa desesperadament, i era capaç d'assassinar a milers de persones per aconseguir-ho. Les idees de l'alcalde eren molt simples, no estaven elaborades. Només eren esbossos. No li havia donat temps de crear cap pla de defensa sòlid. I li havien matat abans.

Què podíem fer? M'acabava d'assabentar que un exèrcit es dirigia a les nostres portes disposat a arrasar-ho tot. Abans molta gent moriria, fent que la ciutat sigues més feble del normal. Allò ja estava succeint. Era possible que en poques setmanes, potser dies, aquell exèrcit es trobarà amb nosaltres. Havia de fer alguna cosa.

Abans de tancar els ulls i pensar què podia fer em vaig fixar en el nom del general que signava tots els documents que havia aconseguit l'alcalde.

General Floquet de Neu

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97