UNITS ENTRE PARAULES 6

CINQUÈ CAPÍTOL

Em vaig pujar les ulleres mentre la meva ment es trobava submergida en el llibre que reposava a les meves cames.

Havia tractat d'allunyar aquell tema de la meva ment però era pràcticament impossible. Tard o d'hora tornava a aparèixer i no sabia que podia fer sobre aquest tema per tal d’eliminar-ho dels meus pensaments. Tot havia anat a pitjor. Més persones sense sostre havien estat trobades mortes en els freds carrers fent augmentar d'aquesta manera el problema. Les manifestacions, les vagues, les revoltes... Eren el pa de cada dia. La munió es reunia gairebé cada dia a les portes de la comissària, exigint una solució i que trobessin al responsable d'aquell assassí de masses.

Havien tractat d'ocultar un assassinat silenciant a aquells que suposadament l'havien presenciat, però no havia sortit com ells volien. Tot tornava a un mateix punt. L'alcalde. Què era tan important per a arribar a crear un problema de tals dimensions? Necessitava respostes. Havia estat testimoni dels seus últims instants i necessitava conèixer el motiu de per què havia estat així. Encara que no sabia com aconseguir-ho, i d'altra banda m'aterria que aquells policies em trobessin i...

Vaig tancar el llibre guardant-lo en la meva bossa i fregant-me les mans que se m'havien quedat gelades. Allà dalt el fred era molt intens. Em trobava a la part alta del vell castell, amb els carrers sota els meus peus, que creaven un conjunt de línies semblants a les d'un laberint.

Era semblat a un centre històric molt important, tot i que molt poca gent es dignava a passejar per allà. Les persones no volien apreciar el passat i rememorar-lo, només desitjaven viure en aquell precís instant, fins i tot amb l'ambient torbat que es podia palpar en l'atmosfera.

- Aquí estàs! Pensava que eres una roca morta més d'aquest castell.

Allà estava ella amb un sincer i gran somriure, Miriam. Vaig notar una petita i càlida flama en el meu interior, extingint el fred que havia sentit instants abans. Em vaig aixecar i em vaig acostar a ella somrient. Els nostres llavis es van ajuntar poc després de fer-ho els nostres bafs. Tenia un sabor dolç i afruitat que em va recordar al de les taronges. Només ella era capaç d'allunyar-me dels problemes amb un simple petó. Era única.

Per unes hores vaig tornar a ser jo mateix, el mateix noi infantil i immadur que no podia treure del seu rostre un somriure. Però ella em coneixia molt bé, fins i tot massa podria arribar a dir. Sabia que alguna cosa m'havia estat rondant pel cap tots aquells dies i que en els meus ulls hi havia una tènue ombra que intentava ocultar desesperadament. Anàvem agafats de la mà recorrent a pas lent els carrerons del poble. Havíem decidit abandonar el castell, ja que allà dalt el fred era horrible. La gent s'havia protegit a les seves cases i molt poques es podien arribar a trobar pels carrers en aquell moment.

- Què és el que et passa? Et noto des de fa un temps diferent. És per tot el tema dels assassinats? És normal que tinguis por, Jesús és un d'ells i podria acabar... Però ja saps el que dic jo... En tots els problemes sempre hi ha una solució, sempre. Simplement som tan tossuts que molt poques vegades arribem a veure-la.

No vaig poder dir res, simplement vaig aferrar amb més força la seva mà. Tenia raó. Havia de trobar una solució, no podia estar sempre perdut. Què podia fer? Necessitava pensar. Vam continuar passejant mentre canviàvem de tema, ella veia que no estava còmode parlant d'allò. Les cases s'anaven creuant davant nosaltres, totes em semblaven iguals. Totes excepte una. Una gran estructura sobresortia i destacava de la resta, aquella enorme construcció que tothom coneixia. Era la casa de Gabriel. La casa de l'alcalde.

Si hi havia alguna resposta a les meves preguntes, havia de trobar-se darrere de les seves portes. La vaig mirar uns instants i vaig continuar gaudint d'aquelles hores al costat de Miriam.

Havia pres una decisió. Anava a colar-me allà amb la condició de trobar respostes. Fossin les que fossin.

Ivan Alvarado
@Ivanalvarado97